Les ombres xineses són un joc popular que consisteix a col·locar les mans entre una font de llum i una pantalla o paret, de manera que la posició i el moviment de les mans projecta a la pantalla ombres que representen diferents éssers en moviment. A part de fer-se servir les mans, també es poden utilitzar titelles de tija per representar els diferents personatges de la funció.
Les ombres xineses no van néixer a la Xina, malgrat el que indica el seu nom, sinó a l'illa de Java, aproximadament uns cinc mil anys abans de la nostra era.
Les seves primeres referències documentals són obra de científics àrabs i daten dels segles IX i XI.
Consisteix en una gran caixa hermèticament tancada en la que entren els raigs de llum reflectits pels objectes de l'exterior únicament a través d'un petit orifici practicat en una de les seves parets. L'orifici funciona com una lent convergent i projecta a la paret oposada una imatge de l'exterior invertida verticalment i horitzontalment.
El terme va ser encunyat per Louis Daguerre en 1822, per a un tipus de display rotatiu. Frank M. Chapman, responsable del Museu Americà d'Història Natural a finals del segle XIX i principis del segle XX, va fer popular aquest estil.
Un diorama és un conjunt de materials o elements en tres dimensions, que conformen una escena de la vida real. Se situen davant d'un fons corbat, pintat de manera tal que simuli un entorn realista i amb els efectes d'il·luminació, es completa l'escena.
Llanterna Màgica
La Llanterna màgica és un giny precursor dels projectors de cinema o de diapositives inventat a mitjans del segle XVII. Es basava en el disseny de la càmera fosca, la qual rebia imatges de l'exterior fent visibles a l'interior de la mateixa, invertint aquest procés, i projectant les imatges cap a l'exterior. Durant un temps s'havia considerat a Athanasius Kircher com a inventor de l'aparell, el 1646 va publicar Ars Magna Lucis et Umbrae (La gran ciència de la llum i la foscor) però sembla que fins a la segona edició del 1671 no hi ha cap descripció de l'aparell. La primera referència a un giny capaç de projectar imatges seria a un manuscrit de Christiaan Huygens del 1659.
Va ser inventat entre 1820 i 1825, però la seva paternitat és discutida.
Es tracta d'un disc dibuixat per les dues cares, amb dues parts complementàries d'una mateixa escena, al qual es lliguen dos fils de manera que en fer-lo girar ràpidament se superposen les imatges de cadascuna de les seves cares i es pot veure l'escena sencera. Si a una cara hi ha el dibuix d'un ocell i a l'altra el d'una gàbia, en fer anar la joguina veurem l'ocell dins la gàbia.
Fenaquistoscopi
Va ser la primera joguina òptica que permetia reproduir el moviment d'una imatge. Es basava a l'efecte de la persistència de la visió o persistència retiniana i va ser inventat simultàniament el 1831 pel físic belga Joseph Plateau i pel matemàtic i inventor austríac Simon Ritter von Stampfer .L'aparell és compost per un disc giratori de cartró, un amb una sèrie d'escletxes o ranures equidistants i una sèrie de dibuixos que descomposen les fases d'un moviment a una de les seves cars. L'espectador es posa devant d'un mirall i col·loca les imatges de cara al mirall de manera que en en fer girar el disc i mirar a través d'una ranura s'obté la il·lusió de les imatges en moviment. La separació entre les escletxes fa el paper d'obturador de manera que la imatge retinguda al cervell pot unir-se amb la imatge següent del disc, donant sensació de moviment quan el cartró gira a una velocitat adequada.
És una joguina òptica inventada per William George Horner el 1834. Es basa en el fenomen de la persistència de la visió o persistència retiniana per crear la il·lusió de moviment. S'inspirava en el fenaquistoscopi per donar un moviment cíclic a una imatge dibuixada en una banda i col·locada dins el cilindre del tambor. El seu creador li donà el nom original de daedaleum, fent referència a l'arquitecte grec Dèdal, creador del laberint de Creta i suposat inventor de les imatges humanes i animals dotades de moviment. Es popularitzà però amb el nom de zoòtrop o tambor màgic, roda de la vida o roda del diable.
és una joguina òptica, un giny d'animació inventat per Charles-Émile Reynaud el 1876.
El praxinoscopi és constituït per un tambor giratori, un cilindre central immòbil envoltat de miralls acoblats i una tira de 12 dibuixos fixada al la part interior del tambor que composen un moviment cíclic; de manera que quan gira el tambor, si es mira un dels miralls de l'interior, la successió d'imatges crea la impressió de moviment. Es tracta d'una versió perfeccionada del zoòtrop de William George Horner, les ranures d'aquell s'han substituït per 12 miralls rectangulars que reflecteixen cadascuna de les imatges de la tira de dibuixos, amb això s'elimina l'efecte d'obturació que provocava l'espai entre dues ranures i se n'obté una sensació de moviment menys sobtat i amb millor visibilitat i més lluminositat.
Un cinematògraf és una màquina capaç de filmar i projectar imatges en moviment. Fou la primera màquina capaç de gravar i projectar pel·lícules de cinema.
El cinematògraf va ser el primer pas per poder gaudir del cinema, amb el temps van anar sortint més avenços i es va anar millorant la qualitat de les pel·lícules projectades inicialment.
La invenció del cinematògraf fou obra dels germans Lumière a la fi del segle XIX
